El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a través d’una performance íntima i estulta en set escenes distribuïdes en tres actes / jorns: 1) Temps i Desig — 2) Cos i Arbre — 3) Ofrena d’Amor Lliure.…
El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a…
El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a través d’una performance íntima i estulta en set escenes distribuïdes en tres actes / jorns:
1) Temps i Desig — 2) Cos i Arbre — 3) Ofrena d’Amor Lliure.
Es tracta d’un ritual d’amor contemporani consagrat a un arbre: un pebrer rosa bord (schinus molle) del passatge de la ciutat de Mallorca del barri de Porta, a Barcelona. Aquesta acció, tot i el seu format íntim i subtil, s’inscriu dins la tradició simbòlica de l’amor cortès, on el trobador medieval dedicava el seu cant a una figura inabastable. Com a trobador contemporani (canto amb l’arpa diatònica), dedico les meves accions a aquest arbre, que no és ni objecte ni metàfora, sinó subjecte viu i estimat, amb qui cerco una relació profunda, sensual, espiritual i lliure. La Follia governa les meves accions —com a tribut a la Deessa Follia, que sembla inspirar-me— i em situo en l’espai sagrat de la “estultícia amorosa” que convoca i desordena.
Em miraré l’arbre, transitaré l’arbre des de l’amor fitofílic lliure i parlaré amb ell amb el pianissimo del xiuxiueig a cau de tronc…
Aquest arbre representa una síntesi entre dues herències que atresoro: l’amor per la natura cultivat durant els anys en què vaig treballar com a pagès, i l’amor pels arbres que em va transmetre el meu avi, amb qui passejàvem boscatges a Collserola cada diumenge al matí. Ell era poeta, i el seu llegat literari i emocional forma part del ritual. El Schinus molle, arbre sagrat de la cultura andina i font de principis farmacèutics epitel·lants, actuarà aquí com a cicatritzador de les rèmores tensionals de la meva biografia.
Extracte de ‘POEMARIO’ de Rafael Ruiz Fernández-Villalón. reviv edita (Guissona, 2012). Il·lustració de Piotr Perski.
Però també hi ha una altra ferida: el mateix arbre està encerclat, quasi empresonat, per un projecte urbanístic d’estètica franquista, que el separa de l’horitzó que abans compartia amb Can Verdaguer, edifici renaixentista del segle XVI, testimoni del temps en què nasqué també la Deessa Follia. Avui ja no es veuen, però Can Verdaguer connecta simbòlicament dos dels set passatges, i amb ell la memòria del meu avi, que va arribar a Barcelona des de Còrdova l’any 1958, i va viure just al barri del costat: la Guineueta. Amb aquest ritual també li ofereixo la possibilitat de sanar la seva pròpia cicatriu migratòria, com un gest d’agraïment arrelat en la terra que l’acollí.
La construcció es desplega en tres jornades d’apropament progressiu, amb gestos simbòlics (origami, sal, música, paraula), i culmina amb una ofrena de contacte i de veu, on li recito un poema i li presento l’arpa. Però el projecte no s’acaba aquí en el marc del repte: no hi haurà temps per mostrar la performance completa, que només es produirà si els veïns em donen permís i requereix d’una preparació específica. El projecte queda obert a la incògnita de com serà rebuda, per part de la comunitat veïnal, l’aparició d’un estult que confessa el seu amor per l’arbre del passatge.
L’amor cortès tradicional acabava en el dolor de la distància —el famós Ailàs—, no obstant això, des d’una ètica de l’amor lliure i transitable, estic disposat a redireccionar aquest amor fitofílic cap a un altre arbre estimat, si cal: un altre pebrer a la plaça de Sóller, on ja hi ha una instal·lació prèvia meva dins del projecte site-specific del Repte 3 titulat call*llac. Així, la meva construcció no és una peça tancada, sinó una xarxa de vincles efímers carregats de presència, que es pot desplaçar, com l’afecte, i créixer on sigui acollida.
Construir, aquí, és estimar amb ritme, amb matèria i amb música. És donar-se a l’espai sense voler-lo posseir.
Debatcontributions 1el PR Fase de fabricació
Victor Masferrer Anglada says:
Visibilitat: Públic
Hola Toni,
tot el que expliques és molt evocador!
Pensa, però, quines accions serien les imprescindibles per evocar tot aquest corpus. Pensa en les preguntes de les conclusions, en la resiliència final de la instal·lació, en el que resta després de l’acte performàtic. O també, pensar si la instal·lació té diversos moments d’activació (diversos actes performatius) Has pensat incloure el vídeo?
Proposta per a instal·lació amb performance íntima situacionista site-specific al Passatge de la Ciutat de Mallorca (Barcelona) Aquest vídeo-muntatge és una visualització…
Proposta per a instal·lació amb performance íntima situacionista site-specific al Passatge de la Ciutat de Mallorca (Barcelona) Aquest vídeo-muntatge és una visualització simbòlica i processual de la meva proposta d’instal·lació, que es desplegarà en un passatge urbà amb set accessos reals i un arbre central com a eix…
Proposta per a instal·lació amb performance íntima situacionista site-specific al Passatge de la Ciutat de Mallorca (Barcelona) Aquest vídeo-muntatge…
Proposta per a instal·lació amb performance íntima situacionista site-specific al Passatge de la Ciutat de Mallorca (Barcelona)
Aquest vídeo-muntatge és una visualització simbòlica i processual de la meva proposta d’instal·lació, que es desplegarà en un passatge urbà amb set accessos reals i un arbre central com a eix emocional i espiritual. Aconseguiré l’objectiu de fer-li una ofrena musical?
L’arbre del passatge de la ciutat de Mallorca
He enregistrat set recorreguts diferents a l’hora de l’albada, després d’un primer intent al vespre que vaig haver d’avortar per la reticència d’un parell de veïns. Uns altres, com el sots-president de la comunitat, em van oferir suport, animant-me a fer-ho quan no hi hagués moviment i cuidant que ningú fos clarament identificable a les imatges.
Les set portes marquen l’entrada i sortida a aquest lloc lliminar, a cavall entre allò públic i allò privat
Cada recorregut travessa dues voltes una combinació d’entrada i sortida per una de les set portes.
Set recorreguts en bucle i a cavall entre allò públic i allò privat que conflueixen a l’arbre.
Cada vídeo està tenyit d’un color associat a una banda del so (de subgreus a ultraaguts). Les set finestres de vídeo, disposades simultàniament, generen una experiència de pas fragmentat però coral. Cadascuna, d’esquerra a dreta, mostra un recorregut amb un angle de càmera diferent: des del terra (pantalla 1) fins al cel (pantalla 7), amb la central (4) mirant endavant.
Set finestres per a set vistes, del terra (esquerra) al cel (dreta)
A mesura que el vídeo avança, el color de cada finestra es va desfent: el filtre s’allibera en arribar a l’arbre. El so de les passes i el medi urbà es transforma en cants d’ocells i la calma del passatge interior. Quan totes les accions arriben a l’arbre —coincidint amb la segona trobada— el color esclata en el retrobament desitjat. L’arbre apareix en plenitud i alhora fragmentat pel temps, la llum i els recorreguts diversos. És memòria viva, deïtat vegetal, agent protector.
L’arbre inundat dels set colors de l’espectre
En aquesta lloança fitofílica, quasi trobadoresca, si la comunitat del passatge m’atorga permís per fer-hi ofrenes, dibuixos, microinstal·lacions i cantar-hi companyat de l’arpa i els ocells. (Ailàs!). Aquest vídeo és el ritual que en prepara l’obertura.
Per fer-ho possible, desplegaré una seqüència de performances íntimes situacionistes site-specific com les ja activades al repte 3 a la plaça de Sóller: recorrent el passatge, deixant-hi sonar cànons espectrals i dialogant amb els veïns. La culminació ideal seria una ofrena musical fitofílica sota l’arbre. Aquest és el centre poètic del projecte, titulat simbòlicament: “7 Passatges”.
Debatcontributions 2el PR Fase de concepció | 7 Passatges
Victor Masferrer Anglada says:
Visibilitat: Públic
Hola, Toni,
molt bé. La proposta és interessant, suggerent.
El que no acabo d’entendre és com es relaciona el vídeo amb el lloc. Com i a on es pot veure aquest vídeo?
Gràcies pel comentari, Víctor!
El vídeo no és només documentació o teaser: és una ofrena amorosa audiovisual dedicada a l’arbre del passatge. Funciona com una carta de presentació ritual que deixaré, en versió enllaçada amb codis QR, en diversos punts del passatge. Aquests codis estaran plegats en forma d’origami, inspirats en la tradició japonesa d’oferir fruita i paper plegat als arbres sagrats.
La peça també és una manera d’entrar en relació amb el lloc: com a pràctica creativa site-specific i com a acte de coneixement sensible. És un cant de passatge, una exploració de set recorreguts d’entre els molts possibles, en què sempre torno al centre: l’arbre. Procediré de forma similar a les tres performances íntimes situacionistes que estic projectant, i que esdevindran la veritable culminació del projecte i es couran en un llenguatge dins el mateix univers de la lliminaritat, de la possibilitat de triar cap a on adrecem la mirada, les passes, el nostre lliure albir.
Amb aquest vídeo invoco una energia de llindar, de trànsit, de no pertinença definida, que és exactament l’essència del passatge. La lògica de moviment i retorn de les performances, durant les quals dialogaré amb els veïns i passatgers i deixaré missatges “trobats” per provocar moments auràtics casuals entre dies, i els QR, permetran a qui els trobi accedir a l’univers simbòlic de l’obra i, potser, entrar-hi com a co-protagonistes.
En aquest sentit, la peça és part integrant de la instal·lació, tant com les converses amb els veïns o els vestigis efímers que traçaré pel mobiliari urbà del lloc i és la meva expressió d’amor i respecte envers ell i els que l’habiten.
Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies, vídeos i enregistraments…
Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies, vídeos i enregistraments sonors de cada espai. He realitzat muntatges de paisatge sonor que barrejarien la realitat actual i la memòria latent dels llocs. Un accident digital ha fet…
Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies,…
Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies, vídeos i enregistraments sonors de cada espai. He realitzat muntatges de paisatge sonor que barrejarien la realitat actual i la memòria latent dels llocs. Un accident digital ha fet que perdés bona part del material recollit, però, idealment, he pogut recuperar un track de Can Verdaguer, mesclant sons reals de la masia a les 12 de la nit i a les 18 h, alterats i warpejats en patrons regulars amb una base de percussió obstinada. Aquest element connecta el projecte tant amb la cultura ancestral de l’espai premodern com amb els rituals contemporanis de l’escena techno.
1. Pebrer rosa
El pebrer rosa del passatge de la Ciutat de Mallorca es convertiria en l’epicentre d’una intervenció cromàtica i participativa, des de la plaça semi-privada on arrela, orgullosa escorça texturada durant dècades sinó més d’un segle. Cartrons cilíndrics de rotllos de paper de vàter, de colors saturats, penjarien dels seus braços, creant un cercle festiu i precari al voltant del tronc. Si algú s’hi apropés, podria descobrir que entre ells s’hi amagarien missatges, pensaments i confessions recollides de veïns i visitants anònims. El vianant seria convidat a llegir, escriure, penjar o endur-se un fragment, fent que l’obra creixés i es modifiqués constantment. L’acció resignificaria l’arbre, convertint-lo en lloc de trobada, memòria i expressió comunitària. El procés podria ser documentat fotogràficament i en vídeo, capturant la transformació de l’espai i les respostes dels qui hi participessin. Aquesta quotidianitat transformada obriria preguntes sobre la relació entre l’art, la memòria i la intervenció col·lectiva.
2. Plaça de Sóller
Vista del llac de la plaça de Sóller des de la zona d’arbres que en flanqueja els joncs.
Els set arbres que flanquegen el llac del Parc de Sóller esdevindrien nodes d’una instal·lació sonora i digital. A cada arbre hi hauria un petit altaveu sonant i un codi QR: escanejant-lo, el visitant podria accedir a àudios diversos —històries locals, sons naturals, fragments d’entrevistes, veus de nens jugant, petites instruccions o suggeriments per participar. Cada tres minuts, els paisatges sonors alternarien uns segons amb el so de la meva veu, que faria de guia, en clau de paròdia meditativa, convidant a gravar sons, fer fotos o escriure pensaments i enviar-los al projecte a través d’una bústia digital. El procés es podria documentar de manera multimèdia, generant-se periòdicament actualitzacions del paisatge sonor, completades gràcies als enviaments dels visitants. L’experiència immersiva creixeria amb cada nou participant, i l’arxiu visual i sonor reflectiria la riquesa del parc. L’obra esdevindria una recerca col·lectiva sobre la memòria i la creació, materialitzada també en el registre de la participació espontània.
3. Can Verdaguer
La masia de Can Verdaguer era el centre entorn del qual s’estructurava el territori que ocupa l’actual barri de Porta
La masia de Can Verdaguer (d’empeus des del s. XVI i activa com a tal fins a l’última dècada del segle XX) podria recobrar el seu caràcter central a través d’una instal·lació simbòlica i participativa. La proposta, pensada per ser desenvolupada —hipotèticament— amb la complicitat del Centre Cívic que avui hi habita, consistiria a situar quatre menhirs —un a cada punt cardinal del que fou el perímetre de la finca històrica— amb portes o marcs transitables. La masia comprenia terres des de l’actual Avinguda Meridiana fins al carrer per dalt del Cementiri, de l’Escultor Ordóñez. Al centre, es podrien recollir i projectar audiovisuals de testimonis i mapes reconstruïts. S’intentaria desmitificar el món rural alhora que se n’enaltirien els aspectes de vida connectada a la natura i la comunitat.
En aquest punt del seu estudi, he documentat l’indret enregistrant-hi sons tant nocturns com diürns, fotos i vídeos, dels quals, tot i haver perdut part del material en un accident digital, hauria pogut recuperar-ne un track sonor, esbós on es fusionarien sons de la masia a mitjanit i al vespre, warpejats i estructurats segons patrons repetitius amb una base de percussió obstinada. Aquest so connectaria amb una dimensió ritual, lligant l’espai tant amb la cultura ancestral txamànica com amb els rituals contemporanis del techno i l’art participatiu.
4. Cementiri de Sant Andreu
El cementiri de Sant Andreu i els seus voltants esdevindrien escenari d’una intervenció poètica i participativa centrada en la memòria sonora. Diversos codis QR instal·lats entre les làpides i murs podrien activar pistes d’àudio on una “ànima errant” —veu entre irònica i solemne— guiaria el visitant entre fragments d’històries, sons d’arxiu, cançons, murmuris i silencis. La proposta convidaria a enregistrar sons, lectures, cants o reflexions personals i enviar-los a una bústia digital. L’espai i la participació podrien ser documentats amb fotos, vídeos i enregistraments. Els muntatges de paisatge sonor buscarien donar veu al silenci i a la memòria col·lectiva, transformant l’espai funerari en territori d’escolta, creació i participació. L’arxiu que es generés creixeria amb cada nou enregistrament, obrint el cementiri a una vida nova i inesperada.
Interrogants a partir de Groys i Echevarría
El procés de construcció i conceptualització de la proposta per a la pràctica del taller em portaria a obrir interrogants per tal de mirar d’eixamplar els meus horitzons creatius. Com podria una intervenció site-specific realment emergir del lloc i activar-ne la memòria i no quedar-se en un mer gest superficial? La participació es convertiria en transformació real o quedaria com a simple decorat interactiu? Quina seria la frontera entre nostàlgia i veritable resignificació, entre experiència estètica subjectiva i ritual col·lectiu? La tecnologia (codis QR, àudios digitals, muntatges sonors) sumaria experiència o correria el risc d’allunyar-la? Com podria l’artista diluir la seva autoria i donar autonomia al lloc i als participants, com proposa Groys? Podríem activar espais d’escolta i pensament crític més enllà de la simple contemplació?
La meva intenció seria activar l’espai a través de la meva pròpia presència al lloc, agendar sessions creatives íntimes de meditació, lectura, dibuix, etc. i establir conversa amb els subjectes que l’habitarien material i immaterialment. D’aquesta manera, desitjaria intervenir des de la fusió amb el lloc, des de l’escolta i la sensibilitat crítica.
Tot el procés m’hauria fet veure la potència del pimenter com a nucli d’intervenció orgànica, però també la força del “carro tardigràdic”, ja esbossat al Repte 3, com a vehicle de memòria, acció i transformació. Aquesta síntesi entre natura, mobilitat i so podria esdevenir la clau per a futures exploracions, i encara mantindria oberta la possibilitat que fos a través d’ell que articulés la matèria i la possibilitat d’una poètica de l’espai i temps presents a través d’accions vives i mutants.
Esboç en carbonet del carro tardigràdic, amb tot d’eines per activar els espais que travessa…
Referents bibliogràfics
Groys, B. (2008). The Topology of Contemporary Art. A: Smith, T.; Enwezor, O.; Condee, N. (eds.). Antinomies of Art and Culture: Modernity, Postmodernity, Contemporaneity. Duke University Press, pp. 71–80.
Chavarría, Javier (2016).Instal·lacions artístiques. L’espai significat. Barcelona: UOC.
Debatcontributions 2el PR Fase d’estudi | Instal·lacions
Victor Masferrer Anglada says:
Visibilitat: Públic
Hola, Toni,
Segons la intenció que projectis, una escala a un cementiri, ja és una instal·lació. Entenem que està allà per motius pràctics, però si ho projectem com a instal·lació, esdevé simbòlic i metafòric. Amb això vull dir que accions senzilles, poden esdevenir contundents. Les tres propostes poden ser interessants, però s’han de minimitzar o partir del grau zero, per a, a poc a poc, anar-les ampliant. De totes maneres, és interessant que mantinguin la part essencial. Totes tres utilitzen la dimensió sonora. Podria ser una instal·lació puntual, d’unes hores, usant tecnologia “in situ”, per exemple. És a dir, simplificar, anar a una part essencial: dimensió sonora i memòria del lloc, lligada a un espai concret, per exemple.
Ja ens diràs com avances i continuem diàleg en properes fases.
Hola, Víctor!
Moltes gràcies pel teu feedback: em quedo especialment amb la invitació a buscar l’essència i començar des del gest mínim, posant el focus en la dimensió sonora i la memòria del lloc.
Ara mateix, estic portant la proposta cap a una instal·lació efímera i híbrida, entre acció permacultural i performance: petits gestos, objectes i codis QR deixats al passatge, i una narrativa que creix durant set dies amb la cerca de la complicitat dels veïns i una ofrena sonora final al pimenter. El repte és mantenir la simplicitat i l’essencial, permetent que l’espai i la comunitat participin i donin sentit a la intervenció.
El teu comentari m’ajuda a ajustar aquest equilibri entre discreció, intensitat i sentit poètic. Gràcies per l’acompanyament!
Seguim en diàleg,Toni
Aquest conjunt de tres experiments sorgeix d’una immersió sostinguda a la plaça de Sóller de Barcelona, entesa no com un simple espai públic, sinó com un ecosistema viu, simbòlic i relacional. A partir de la deriva, l’escolta i la performance, construeixo línies d’exploració que es despleguen entre el…
Aquest conjunt de tres experiments sorgeix d’una immersió sostinguda a la plaça de Sóller de Barcelona, entesa no com…
Aquest conjunt de tres experiments sorgeix d’una immersió sostinguda a la plaça de Sóller de Barcelona, entesa no com un simple espai públic, sinó com un ecosistema viu, simbòlic i relacional. A partir de la deriva, l’escolta i la performance, construeixo línies d’exploració que es despleguen entre el cos, el paisatge i l’escenificació. Els tres experiments –la recol·lecció d’elements materials i emocionals, l’escolta activa i la composició sonora, i la ritualització del trànsit entre vida i mort– conformen una cartografia íntima i expandida, on cada acció articula una relació diferent amb el lloc, el temps i la memòria.
1) Recolecta
Fragments d’un ecosistema liminal
Aquest experiment neix de la voluntat d’explorar la plaça de Sóller com un ecosistema viu i estratificat, a partir de la recol·lecció de materials diversos. No hi tracto de fer una taxonomia científica, sinó de generar una cartografia afectiva i simbòlica que travessi natura, cultura, memòria i límits corporals. Els materials recollits van des de matèria vegetal en descomposició fins a objectes trobats, passant per aigua del llac —potser habitat per formes de vida microscòpiques…
Elements recollits
> Tiges de jonc
> Branques seques de verbena amb llavors
Llavors de verbena recolectades a la plaça de Sóller d’entre els joncs secs
> Fulles de magnoli en diverses fases de descomposició (verdes, ocres, daurades, marrons, negres)
Col·lecció de fulles de magnoli
> Llavors de magnoli
Les llavors de magnoli remeten, com la pilota de goma, al simbolisme de la perfecció formal còsmica
> Llavors de pebrer rosa bord
Branqueta amb llavors de pebrer rosa bord
> Escorça i branques petites
> Burilles, embolcalls, una cullera de plàstic
> Una pilota de goma compacta blanca amb tons vermellosos
Pilota de goma trobada dins el llac
> Una nina Airgamboy vestida de vermell, trobada ofegada al llac
>Aigua i líquens del llac, recollits amb una garrafa de 8 litres [potser algun tardígrad?]
La garrafa amb l’aigua del llac i la nina ‘Laura’, la pilota, les pedres i les llavors de magnoli en remull
Criteri de selecció
Cada troballa activa una connexió simbòlica. Les branques, llavors i fulles evoquen el cicle vital, la transició, l’estat latent. La verbena seca ofereix les seves llavors com a potència de vida futura. Les de magnoli, recollides a terra, em remeten a una bellesa caduca, compostada, i alhora potencialment regenerativa. El degradat de color de les fulles —del verd viu al negre putrefacte— és un paisatge de processos degeneratius.
La nina Airgamboy, que batejo com a Laura, emergeix just quan m’ajec per recollir aigua al llac. La seva aparició, mig submergida, em colpeja com una visió: evoca el cos de Laura Palmer a Twin Peaks. La presència vermella flota, ofegada però visible, entre dues realitats. L’associació amb la sang i la innocència perduda genera un relat fantasmagòric. Al seu costat, la pilota de goma, blanca i tacada de vermell, sembla una extensió d’aquest mateix món simbòlic —una joguina oblidada, potser d’un gos, que ara esdevé símbol silenciós de la violència amagada al paisatge urbà.
Alguns dels elements principals de la col·lecció
Els líquens i l’aigua del llac són recollits amb la sospita poètica que hi puguin habitar tardígrads. M’interessa aquest organisme microscòpic per la seva capacitat d’aturar el seu metabolisme, deshidratar-se i rehidratar-se quan les condicions són òptimes. Aquesta adaptabilitat radical, que els fa viables fins i tot a l’espai exterior, converteix els tardígrads en una metàfora del que roman viu en estat de suspens. L’estany, com ells, és un espai liminal: entre vida i latència, natura i cultura.
Classificació i posada en escena
Col·lecció de subjectes trobats al complet
Classifico les fulles de magnoli per colors dins bosses de plàstic. Altres bosses contenen les restes vegetals i inorgàniques. Al meu estudi, començo a jugar amb les disposicions. Sobre un bagul, col·loco la garrafa d’aigua (amb la Laura dins), pedres, la pilota de foam i un got amb les llavors de magnoli hidratant-se. Aquest escenari es completa amb dues calatees i una begònia maculataque emmarquen la garrafa com si el llac fos reconstruït dins de l’estudi.
Accions i composicions
Vídeo Seqüència 04 – Verbena
Composo sobre la cara anversa d’un llenç. Les tiges de jonc i les branques de verbena, amb la seva verticalitat, creen una xarxa visual irregular. Les raimes de llavors interpenetren la rigidesa dels jocs lineals, mentre la pilota circular irromp com a centre de gravetat. Aquesta massa esfèrica activa el moviment implícit de la composició: com si tot orbités entorn d’ella.
Vídeo Seqüència 05 – Magnoli
Ara deixo caure les fulles de magnoli sobre el mateix rerellenç per formar una capa caòtica. A sobre, construeixo una disposició per gradació cromàtica: del negre al verd, passant pels ocres i daurats. Les llavors de magnoli, circulars, disposades sobre aquest fris vegetal, donen un aire de ritual o dansa tradicional. En caure algunes sobre les fulles, la composició es transforma: les llavors semblen ulls. L’atzar activa la mirada de l’objecte.
Vídeo Seqüència 06 – L’aura
Col·loco la garrafa d’aigua del llacamb la Laura dins enmig de la foscor. La il·lumino amb un feix de llum que surt per la “efe” del violí violat —objecte creat en el marc d’aquest taller. Aquesta llum tènue projecta la nina en dues dimensions: una part submergida, una altra a la superfície. L’efecte visual trenca la unitat del cos i crea un ésser entre mons: aquàtic i atmosfèric, visible i ocult. La base estrellada de la garrafa, en visió zenital, afegeix una lectura còsmica: tot gira novament, com una roda xamànica.
Aquest procés de recol·lecció esdevé així una forma de relació amb el lloc: una pràctica situada que transforma l’observació en acció, i l’acció en memòria. Més que objectes, recullo estats, metàfores, tensions entre el que viu, el que cau i el que roman.Tot s’entrellaça: la matèria orgànica, la narrativa personal i la ficció cultural, activant una mirada escultòrica que no talla ni imposa, sinó que rescata, reordena i encarna.
2) Escoltar
Polifonies liminals del llac
Aquest segon experiment parteix de l’escolta atenta i activa del paisatge sonor que envolta el llac de la plaça de Sóller. En diverses visites he enregistrat sons ambientals i m’he permès improvisar-hi amb la veu i el xiular, establint un diàleg obert amb ocells, granotes i altres elements acústics del lloc.
Grabadora de so digital Zoom H4n camuflada entre els joncs del llac de la plaça
He volgut jugar amb la idea de la fonació liminal, explorant una manera de produir sons vocals a través de la inspiració (i no pas de l’espiració, com és habitual en la parla o el cant). Aquesta tècnica, semblant a un singlot o una succió rítmica, em connecta amb la imatge del tardígrad: un ésser que es contrau per sobreviure i es reactiva quan les condicions milloren. Aquesta respiració invertida esdevé així una metàfora corporal de latència i resistència. El següent àudio és un exemple de com aquesta tècnica entra en diàleg amb els gripaus -i potser els tardígrads- del llac de la plaça de Sóller, fonent-s’hi tímbricament:
A partir d’aquestes escoltes i accions vocals han nascut tres peces sonores, que actuen com a bandes sonores per a les seqüències en vídeo del projecte, i es sumen a la ja produïda en el vídeo de la descoberta de la nina ofegada:
Seqüència #02 – “Nocturn al parc”
Mostra la improvisació vocal espontània realitzada in situ el mateix dia que vaig recollir la mostra d’aigua i vaig trobar la nina submergida al llac. S’hi poden sentir cants, recitats, xiulars i el cant singlotat en un muntatge que experimenta amb la forma tot traçant quatre temps líneals simultanis. Hi vull subratllar les sincronies del moment viscut. La veu intenta no dominar, sinó respondre: aflorar com un reflex dels sons del lloc.
Àudio #1 – “Plaça de Sóller”
Aquest paisatge sonor mostra 50 minuts de la transició del vespre a la nit del Sant Jordi d’enguany a la riba del llac. Els sons del joc infantil —crits, pilotes, corredisses— van deixant espai, a partir del minut 35, a la irrupció del cant intens i coral de les granotes. Aquesta pista ha estat editada amb Ableton Live, fragmentada en un cànon a sis veus. Cada línia sonora només mostra un fragment de l’espectre de freqüències originals, creant un efecte místic i cíclic.
Àudio #2 – “L’estany de la plaça”
Aquí s’experimenta amb una peça polifònica a tres veus, que s’exten durant un quart d’hora. Els sons d’interacció entre pilotes i gripaus han estat manipulats per generar una progressió harmònica: cada entrada sonora es troba a una quinta de la fonamental, com en les composicions contrapuntístiques dels mestres medievals o del primer renaixement:
Seqüència #05 – “L’aura”
A l’albada del diumenge 4 de maig, acompanyo amb la veu i el xiular el cant dels ocells i dels gripaus. Improvisto sobre el leitmotiv de Laura Palmer (compost per Angelo Badalamenti per a la sèrie Twin Peaks), deixant que la melodia emergeixi com a homenatge i invocació. No hi ha partitura ni pla: només resposta viva, com si la melodia humana cultural busqués integrar-se a l’harmonia natural de l’expressió sonara del llac. El següent àudio conté el paisatge sonor amb la improvisació:
Aquestes accions no parteixen de la voluntat de compondre, sinó d’escoltar i respondre. La peça sonora no es genera des de fora, sinó des de dins del paisatge. Seguint l’estela de productors de paisatge sonor com R. Murray Schafer, cal que prenguem consciència que
“Estem perdent la capacitat d’escoltar. El món esdevé un lloc on només sobreviuen els més sorollosos. Per sentir allò subtil, cal restaurar l’art d’escoltar.” – The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994.
Aquesta pràctica sonora vol ser precisament això: una manera de tornar a escoltar allò subtil, d’habitar el lloc des de l’aire i l’aigua, des del cos i la seva vibració, com una presència oberta que ressona.
3) Planificar un ritual
Processó liminal: Del llac al cementiri i del cementiri al llac
El tercer i últim experiment de la sèrie consisteix en una acció ritual que traça un recorregut performatiu i simbòlic entre la plaça de Sóller i el cementiri de Sant Andreu, unint espais carregats de significat emocional, comunitari i simbòlic. El ritual explora la transformació de la identitat, el dol compartit i la presència de la mort enmig de la festa.
El carro és el dispositiu central del ritual: un contenidor mòbil d’objectes, identitats i tecnologies, dissenyat com una estructura escènica viva. Està folrat amb fulles de magnoli, branques de verbena i materials naturals recollits del llac. Hi ha referències visuals als tardígrads i a l’univers de Twin Peaks, i transporta simbòlicament la nina Airgamboy (Laura), trobada ofegada. Però també és un instrument musical ambulant.
Carro tardigràdic (2025). Esboç de disseny amb carbonet i grafit
El carro tardigràdic com a escenari sonor
A l’interior del carro s’integra un ordinador connectat a uns altaveus, una taula de DJ i un teclat MIDI, des d’on es construeix l’univers sonor de la performance. Aquest equipament permet improvisar en directe amb sons del paisatge enregistrats, fragments musicals com el tema de Laura Palmer i bases ambientals. El violí violat, ja utilitzat en un repte anterior, també forma part de la composició sonora, actuant com a filtre acústic i càmera de ressonància.
Aquest sistema sonor, portàtil i expandit, converteix el carro en una estació litúrgica electrònica, des d’on s’invoca, s’improvisa i es transforma la realitat mitjançant el so.
Les cinc fases del ritual
1. Inici – Toni a la plaça de Sóller
El performer (jo mateix) inicia la performance com a Toni. A la plaça, el carro es presenta com a escultura viva i centre de vibració. La instal·lació sonora comença a projectar fragments de veu, cant d’ocells i ambient aquàtic, però també sons provinents del cementiri i veus de testimonis. La Laura (nina) hi dorm, com una presència silenciada, mentre sentim, dins el paisatge sonor, emergir la veu de la Montserrat Caballé cantant una cançó de bressol tràgica.
2. Transformació – Magnoli del carrer Joan Brossa
Aquest punt vegetal i literari és l’escenari de la primera mutació: sota les seves branques em col·loco una perruca, talons, potser una peça de roba. Es comença a insinuar la presència transgressora de la Laura. El sistema sonor reprodueix sons invertits, fragments distorsionats del tema principal. El carro acompanya, el violí comença a fer-se sentir.
El gran magnoli del carrer de Joan Brossa, on en Toni començaria a transmutar en Laura
3. Calvari – Del magnoli al cementiri
El trajecte es converteix en un via crucis simbòlic: mor en Toni i emergeix Laura, vestida com la nit del seu filicidi. El lloc clau per on discorre el recorregut del carro en aquest punt és el tram del carrer de l’escultor Ordóñez que ressegueix el mur posterior del cementiri de Sant Andreu.
A la vorera de davant del cementiri hi ha un mur que ofereix una terrassa alçada a un metre i mig de terra. Ideal com a escenari on representar la mort d’en Toni… I la seva possessió per part de l’esperit de la Laura. Les cançons esdevenen més intenses, la taula de DJ llança capes de veu en cànon, ecos de lament i resistència. El performer ja no és ell mateix: el cos es converteix en canal d’una altra història.
El tram del carrer de l’escultor Ordóñez que transcorre seguint el mur posterior del cementiri és un itinerari perfecte per a un via crucis amb elements surrealistes
4. Cementiri – Ofrena operística davant de Montserrat Caballé
Davant la tomba de la soprano, el performer interpreta el tema de Laura Palmer en mode operístic, acompanyat pel teclat MIDI. El carro projecta so, llum i veu. La figura de Laura es canta i s’enterra simbòlicament. El ritual assumeix la seva càrrega tràgica i purificadora: mor la víctima i la màscara. La culpa incestuosa és reconeguda i transmesa col·lectivament.
La tomba de la família Caballé, on jau el cadàver de la superba soprano al cementiri de Sant Andreu
5. Retorn – Processó inversa i descomposició de la identitat
El performer inicia el retorn a la plaça. A l’alçada dels serveis funeraris, situats a l’avinguda de Rio de Janeiro, es desmunta parcialment la caracterització: sense perruca, però amb el vestit. Aquest espai de trànsit permet establir diàlegs reals amb persones en dol, creant un contrast vibrant entre la dramatúrgia personal i la realitat comunitària. El carro torna a sonar com el llac: xiulars, cants, sons inspirats.
Façana d’accés al tanatori Nou Barris-Sant Andreu, a l’Avinguda de Rio de Janeiro
A la plaça de Sóller, el cercle es tanca. El performer torna a ser Toni. O no del tot. El ritual ha actuat com a dispositiu d’autoconeixement col·lectiu, com a trànsit que transforma sense anul·lar.
La plaça de Sóller a l’hora baixa
. . .
Aquest ritual habita l’espai entre el dol i la festa, entre el cos i la ficció, entre l’art i la vida. No hi ha una estructura narrativa tancada: hi ha cicle, transmutació, escolta i ofrena. El carro, com a objecte artístic i tecnològic, canalitza el so, la memòria i la veu dels cossos que l’habiten. La performance no busca representar una veritat, sinó desplegar una tensió viva entre allò que som, el que hem perdut i allò que podríem esdevenir.
Debatcontributions 1el Repte 3. Full de ruta: Esbossos
Victor Masferrer Anglada says:
Visibilitat: Públic
Hola, Toni,
en els esbossos que presentes hi ha molta informació. Es veu molta implicació en el procés i apuntes cap a estratègies interessants. Ara falta concretar, decantar-se per una acció o l’altra, recollir les potencialitats i les possbilitats de cada una de les estratègies i esbossos per connectar-les amb l’assigunatura. . No perdis de vista el nostre exercici, amb el que busquem interrogar l’espai i l’ambient per reflexionar sobre el paisatge i el concepte de naturalesa. Treballes amb material molt divers, depenent de per on vagis, et pots allunyar del que busquem.
Entenc que aquests esbossos ja et poden funcionar com a material de treball, però ara has de fer un esforç de síntesi i de connexió amb el material de l’assignatura: els textos, el plantejament…
Pensa en les estratègies proposades a l’enunciat com a guia per articular el discurs i el material. Escull-ne una, dos o tres màxim.
Cartografia viva de la plaça de Sóller Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte,…
Cartografia viva de la plaça de Sóller Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona,…
Cartografia viva de la plaça de Sóller
Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte, per desentrellar-ne part de la seva complexitat.
La plaça es desplega com un espai viuon l’energia oscil·la hiperbòlicament entorn d’un llac artificial. Aquest actua com a frontera dinàmica entre la zona densa en vegetació i la part cultural, encapçalada per l’Ateneu la Bòbila, gestionat per una assemblea veïnal. El llac equilibra natura i cultura, i esdevé mirall —literal i simbòlic— d’aquesta dualitat. Les bombolles d’aigua del llac, vuit arbres arrelats directament a terra abans del domini del ciment, i una cala de joncs i còdols evoquen un paisatge més proper al cos que al disseny.
L’experiència aquí no és només visual. El so de l’aigua, les pilotes percutives de la quitxalla i els parlars dels ésser humans que l’habiten conformen un paisatge sensorial complet. Quan cau la nit, l’espai vibra amb el cant expressionista de granotes i gripaus, com si el lloc mateix articulés una veu. En paraules d’Allen Carlson, som part de l’escena, afectats i afectant. L’ambient ens envolta, ens penetra, ens parla.
La plaça de Sóller amb la llum de l’albada, amb l’Ateneu la Bòbila al fons, darrera el llac flanquejat pels joncs i verbenes.
Decideixo fondre’m amb el lloc. En un gest a la manera de Medea de Pasolini, em disposo a comunicar-me amb els éssers que hi habiten. Entre ells, els tardígrads, coneguts per la seva resiliència extrema. Busco rastre d’aquests organismes quasi immortals, recollint aigua del llac amb una garrafa de plàstic de 8 litres. En aquest intent de contacte especulatiu, activo una dimensió ecoestètica que travessa la biologia, la imaginació i la ritualitat. L’aigua esdevé medi, missatge i matèria viva. Això queda documentat al vídeo ‘Nocturn al parc’, que mostra la performance espontània que va esdevenir-se amb un muntatge experimental de quatre línies temporals simulànies.
De sobte, a la riba on m’ajec per recollir l’aigua, veig una figura flotant: una nina Airgamboy vermella, ofegada, amb el cap dins l’aigua. La imatge em sacseja. M’hi remet, instantàniament, l’aparició del cos de Laura Palmer a Twin Peaks. El temps i l’espai es fonen: el cant de les granotes es barreja amb idees que brollen sense filtre, construint un diàleg autèntic entre llac, objecte trobat i subjecte que es dissol en l’ambient.
La nina trobada, batejada com a Laura, encara flota, ara dins l’aigua recollida al llac
Més enllà, emergeix l’escultura Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó. Les seves làmines primes de marbre i ònix deixen passar la llum i es reflecteixen en l’aigua. L’obra i l’entorn esdevenen un decorat operístic viu. Penso en el Lohengrin recentment estrenat al Liceu per Katharina Wagner. Hi vaig participar, i durant el preludi feia una becaina a la riba d’un estany fictici on Lohengrin assassinava el germà d’Elsa. Ara, el llac de la plaça es transforma en escenari d’aquest eco wagnerià.
L’Homenatge a la Mediterrània de Corberó dialoga amb la llum, la superfície de l’aigua i el cel des de la protecció dels joncs i una ribeta de còdols.
Deixo de ser observador. Canto, camino, penetro a l’estany. Rescato la Laura. Esvaeixo la distància clàssica entre subjecte i objecte. Ja no és només un parc: és un ambient viu que m’afecta i em transforma. La cartografia no es traça des de fora: es viu des de dins.
Paisatge. Seqüència 3: Plaça de Sóller
Vídeo – 50 min. – Transició vespre-nit + composició sonora
Aquest vídeo és el registre sensible d’un temps compartit amb el llac de la plaça de Sóller, al barri de Porta. La càmera observa, en un pla fix i prolongat, com la llum decau i la temperatura sonora del lloc es transforma. A mesura que el dia s’esvaeix, el crit dels infants, vibrant i humà, deixa pas al cant profund de les granotes. Una polifonia espontània que revela el lloc com a escenari sonor en contínua mutació.
Aquestes veus, enregistrades durant quasi una hora, han estat posteriorment descompostes i reorganitzades en un cànon a sis veus. No es tracta de representar el paisatge tal com és, sinó d’ampliar-ne l’escolta, revelant estructures internes i ritmes ocults. La peça es converteix així en una cartografia auditiva del lloc, no com a objecte extern sinó com a cos viu, en relació.
Interfície d’Ableton Live mostrant el cànon a sis veus de sons del site specific
El llac parla, ressona, em retorna. Més que observar-lo, m’hi deixo afectar. Aquesta pràctica no separa documentació i composició, sinó que les confon: el vídeo és alhora testimoni, invocació i resposta. El so esdevé la matèria primera d’un relat en què natura i cultura no són oposades, sinó imbricades en una mateixa textura acústica.
Fotograma de ‘Seqüència #3: Plaça de Sóller’
“El paisatge sonor és el nostre entorn acústic, la producció constant de sons amb què convivim. Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i a escoltar-lo com a tal.” — R. Murray Schafer, The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994, p. 5.
Debatcontribution 0el Repte 3. Full de ruta: Cartografia subjectiva
El cercle com a línia infinita i vincle invisible Al Parc de Sóller, el que em captiva no és tant el que es veu, sinó el que connecta silenciosament. Intueixo una xarxa de vincles invisibles que relliga éssers, moments i espais —com si tot estigués unit per cordills…
El cercle com a línia infinita i vincle invisible Al Parc de Sóller, el que em captiva no és…
El cercle com a línia infinita i vincle invisible
Al Parc de Sóller, el que em captiva no és tant el que es veu, sinó el que connecta silenciosament. Intueixo una xarxa de vincles invisibles que relliga éssers, moments i espais —com si tot estigués unit per cordills umbilicals metafísics, invisibles però palpables. I aquests túnels, com la canonades de l’estany del parc (4), tenen forma de cercle, de canal vital i etern.
He escollit el cercle com a forma central per expressar aquesta intuïció de connexió entre totes les coses. La superfície de l’aigua, que separa però també reflecteix, és una frontera entre mons —entre el subaquàtic i l’aeri, entre el que respira dins i el que respira fora. Les bombolles i les ones concèntriques (2), els ulls que observen i són observats, la pilota(3) que roda en mans de la nena i el seu pare: tot es mou en cercles, tot evoca aquest continu de relacions que no es veuen però es senten. I això succeeix tant al món visible com a l’invisible, on éssers quasi imperceptibles de formes arrodonides com els tardígrads conviuen amb els més evidents. I, més enllà, en la forma arrodonida de l’esfera terrestre que habitem…
A més, aquesta forma m’ajuda a pensar el temps com un bucle viu: el Toni de les 12:00 dona lloc al de les 12:05, que engendra el de les 12:10, en una successió infinita de naixements i morts. Vivim i morim a cada respiració, a cada instant gràcies a la circulació de l’oxigen per canals somàtics (narius, bronquis, venes) de forma circular. I en aquest envellir constant, tenim oportunitats incessants per decidir exercir la llibertat, per transformar o deixar les coses tal com estan. Com constata Masferrer a Cartografia de la forma, el cercle simbolitza també aquesta possibilitat física de créixer en totes les direccions per igual, en simetries circulars que es repeteixen tant en allò vist a ull nu com en el món mil·limètric i cel·lular (Cartografia de la forma, p. 6).
Aquí m’inspiren enormement els tardígrads (1), petits animals de formes arrodonides que sobreviuen dins l’estany i són coneguts per tenir la capacitat d’adoptar una forma lliminal, entre la vida i la mort, convertint el seu cos en una rodona que torna a viure quan és rehidratada. Aquest fet els possibilita sobreviure en qualsevol situació extrema (volcans en erupció, profunditats oceàniques, gel glaciar, espai exterior…). Per això, el meu projecte proposa dialogar amb ells en un itinerari entre el parc i el cementiri de Sant Andreu, no com a espais oposats, sinó com a extrems d’un continu existencial.
Documento aquesta forma en el context natural del parc (bombolles, canonada, ones, pilota), però també el context antròpic que m’inspira (pictorialisme, instal·lació, cinema), posant en relació tot allò que el cercle conté a l’estany també en relació a l’esfera de què forma part: vida, mort i resurrecció. Perquè el cercle no és tancament, sinó línia infinita: la forma de la interconnexió i fluir cíclic del temps i l’espai.
El pobladors del context antròpic comparteixen una visió profunda del cercle com a espai de pas, de llim o de límit entre realitats. Sintonitzant amb els cercles del parc em venen a la ment obres com Descent into Limbo d’Anish Kapoor(1), que sacralitza el cercle com a forat negre, buit que atrau, t’atrapa i transforma. Dins el forat negre, de cop sento encendre’s l’Infinity Mirror de Yayoi Kusama (2) que vaig tenir la fortuna d’experimentar al The Broad fa just un any: cercles de llum en repetició il·limitada, una forma que no tanca, sinó que s’expandeix tal i com ho fa l’univers i… la vida dins l’estany. Enmig aquesta buidor plena de llum irromp l’esperit, que habita l’espai interdimensional entre vida i mort, entre somni i consciència. A Twin Peaks (1990) David Lynch (3) construeix sòlidament aquest vincle a través del tema de la possessió espiritual, articulant el trànsit entre vida i mort, entre somni i consciència, a partir dels tabús màxims de la societat occidental: incest i fil·licidi… No cal amoinar-se perquè l’esperit assassí lincheà no anirà gaire lluny: a The Rout of the Rebel Angels (1808) William Blake (4) ens mostra com el fill de déu expulsa del paradís a qualsevol àngel caigut del paradís i ho fa des d’un portal del cel, la forma del qual només podia ser circular. Tots ells converteixen el cercle en una metàfora viva del que el meu projecte busca: una línia infinita entre allò visible i allò intuït.
Annex audiovisual
Adjunto dos vídeos de producció pròpia que complementen aquesta cartografia subjectiva:
Vídeo 1 > “Cercles al parc”
Una recopilació visual de formes circulars trobades al llarg del recorregut, tant en contextos naturals (bombolles, reflexos, pupil·les, ones) com antròpics (pilotes, escocells, canonades, senyals). Aquest vídeo busca posar imatge a la presència subtil però persistent del cercle com a forma que relliga l’experiència del lloc, i també fer visible allò que normalment roman com a vibració intuïda.
Vídeo 2 > “Nocturn al parc”
Peça d’assaig visual dividida en quatre trams de cinc minuts simultanis que documenten el procés de desplaçament al Parc de Sóller, l’arribada, l’exploració de l’estany i la trobada inesperada d’un objecte flotant: una nina Airgamboy vermella, suspesa a l’aigua en el precís lloc on m’acostava per omplir una garrafa i endur-me aigua a casa.
L’aparició de la nina em va colpir instantàniament i em va remetre de manera fulgurant a la imatge icònica de Laura Palmer morta, embolcallada en plàstic, flotant a la riba d’un riu a Twin Peaks. Aquella escena fundacional del món de David Lynch —que ha mort recentment— resumeix com pocs la frontera porosa entre vida i mort, somni i realitat. En aquell instant, vaig improvisar un monòleg on dialogava amb la nina com si la rescatés, com si la retornés a la vida. L’objecte es va tornar símbol, presència, mirall.
Aquesta trobada aleatòria però carregada de sentit va esdevenir una acció site-specific espontània, un homenatge involuntari però sincer a Lynch i a la seva capacitat per habitar els intersticis. Tal com fa Twin Peaks, la meva proposta vol reconèixer que res és estable, que cada instant pot contenir la llavor d’un altre món, i que l’aigua, com el cercle, és un portal.
Aquest segon vídeo no il·lustra, sinó que planteja una pregunta, una fisura. És un document poètic i performatiu que acompanya la meva recerca formal i vital: la del cercle com a espai de presència intermitent, de naixement i desaparició, de rescat simbòlic i d’escolta d’allò que no s’anomena però insisteix en fer-se lloc.
Gràcies al càmera, fidel Carlos! Per cert, no vaig agafar fongs… XD
He escollit aquest objecte, potser de primera perquès és l’objecte més insòlit de la casa i més avanço en les lectures, més m’apareix com una evidència. M’agrada aquest objecte perquè té aquesta ambivalència, a la vegada molt aparatós i a la vegada molt discret. Té la capacitat de…
He escollit aquest objecte, potser de primera perquès és l’objecte més insòlit de la casa i més avanço en…
He escollit aquest objecte, potser de primera perquès és l’objecte més insòlit de la casa i més avanço en les lectures, més m’apareix com una evidència. M’agrada aquest objecte perquè té aquesta ambivalència, a la vegada molt aparatós i a la vegada molt discret. Té la capacitat de confondre’s en l’espai i ha tingut vàries funcions com arbre de Nadal, penjador… (Ara mateix és el punt dels carregadors de dels aparells electrònics de la casa)
Longitud: 65 cm
Alçada 91 cm
Amplada 47 cm
La seva matèria metàl·lica fa que sigui un objecte prim però d’uns 10 kg que transmet solidesa. Encara que la corrosió dels anys ha dificultat la seva utilitat primera, ja que el moll se n’ha anat rovellant i va anar perdent la fluïdesa del seu mecanisme. De manera instintiva, aniré treballant amb ell seguint l’estratègia dos buscant els diferents camps semàntics que obre aquest objecte.
Efectivament, una bona part de la meva elecció és la història que transmet aquest objecte. Una part molt personal, ja que vinc de família de vinyaters i són objectes que són per mi bastant comú. Amb ell m’agradaria desenvolupar la seva dimensió onírica i dionisíaca que ens transmet, el seu contrastat amb l’aspecte industrial, pràctic, símbol del principi de la modernitat, i el fet que ara és considerat com objecte “vintage”. De bones a primera, pensava justament contraposar-lo amb una material més natural i efímer aprofitant el que s’apropa la primavera.
Debatcontributions 3el repte 1: Escorxadora per a tap de suro
Victor Masferrer Anglada says:
Visibilitat: Públic
Hola, Sara,
es nota que vens de família de vinyaters, perquè no t’ha calgut explicar que és una “escorxadora per a taps de suro”!
Quina funció té, exactament? I què vols dir amb la seva dimensió “onírica i dionisíaca”? Per què li veus aquests atributs? No és obvi, més enllà de la relació amb el vi. Potser aquí tens el repte.
D’altra banda: vigila amb la documentació. Ja entenc que és un objecte gran i difícil de fotografiar, però amb les fotos, no s’entén massa bé el seu funcionament. Es confon amb el fons, són fotos fosques, a contrallum.
Així doncs, primer hem de saber per a què, exactament, serveix aquest objecte. Quina és la seva història, quins usos té actualment (quina màquina l’ha suplantat). Si entenc bé, es tracta d’una màquina per a taponar ampolles. És així? Si és així, com es relaciona amb el vi, amb el suro, amb el vidre de l’ampolla. Si vols intervenir-hi has de pensar molt bé en el gest que realitza, la pressió sobre l’ampolla, la compressió del suro… potser la intervenció és sobre la seva funció. Una ampolla de suro i un tap de vidre? Una rèplica de la màquina en suro? O sobre la forma? Què passaria, a quins imaginaris estaríem apuntant si aquesta màquina estigués feta amb troncs de vinya?
Has de poder obrir panoràmica i centrar-te en algun detall d’aquesta peça. O, per contra, mirar-te-la com si mai l’haguessis vist: què li afegiries o trauries si fos un instrument de tortura? O una màquina per proporcionar plaer? O si penses que és una joguina per a nens? O una màquina per a fer esport?
Ànims amb el projecte. Quedo a la teva disposició per a qualsevol consulta.
Hola, Sara! Em sembla molt interessant l’objecte que has escollit, ja que no tenia ni idea de la seva existència! És una oportunitat genial per intentar vincular de manera més directa aquest objecte amb la seva funció. Al contrari que en altres propostes trobo que seria interessant potenciar la seva funció original, en vers de canviar-la, perquè no tothom sap com funciona. També pot ser interessant canviar completament el seu significat o inclús fer una performance amb l’objecte on mencionis la seva transformació. Un repte important és la dimensió de l’objecte, segons com, podries fer una rèplica més petita.
Els tags que em transmet aquest objecte són: tradició, mestra, màquina.
El que trobo més interessant són els girs que ha tingut durant la seva vida: la seva època d’ús, la de desús i la de reutilització, i ara s’hi afegeix aquesta nova i inesperada vida. #memòriahistòrica #desús #antic #rural #ofici #analògic #passat #tècnicamanual
Formeu part de la comunitat? Accés per veure més publicacions.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Toni,
tot el que expliques és molt evocador!
Pensa, però, quines accions serien les imprescindibles per evocar tot aquest corpus. Pensa en les preguntes de les conclusions, en la resiliència final de la instal·lació, en el que resta després de l’acte performàtic. O també, pensar si la instal·lació té diversos moments d’activació (diversos actes performatius) Has pensat incloure el vídeo?
Ànims en la recta final.