El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a través d’una performance íntima i estulta en set escenes distribuïdes en tres actes / jorns:

1) Temps i Desig — 2) Cos i Arbre — 3) Ofrena d’Amor Lliure.

Es tracta d’un ritual d’amor contemporani consagrat a un arbre: un pebrer rosa bord (schinus molle) del passatge de la ciutat de Mallorca del barri de Porta, a Barcelona. Aquesta acció, tot i el seu format íntim i subtil, s’inscriu dins la tradició simbòlica de l’amor cortès, on el trobador medieval dedicava el seu cant a una figura inabastable. Com a trobador contemporani (canto amb l’arpa diatònica), dedico les meves accions a aquest arbre, que no és ni objecte ni metàfora, sinó subjecte viu i estimat, amb qui cerco una relació profunda, sensual, espiritual i lliure. La Follia governa les meves accions —com a tribut a la Deessa Follia, que sembla inspirar-me— i em situo en l’espai sagrat de la “estultícia amorosa” que convoca i desordena.

Aquest arbre representa una síntesi entre dues herències que atresoro: l’amor per la natura cultivat durant els anys en què vaig treballar com a pagès, i l’amor pels arbres que em va transmetre el meu avi, amb qui passejàvem boscatges a Collserola cada diumenge al matí. Ell era poeta, i el seu llegat literari i emocional forma part del ritual. El Schinus molle, arbre sagrat de la cultura andina i font de principis farmacèutics epitel·lants, actuarà aquí com a cicatritzador de les rèmores tensionals de la meva biografia.

Però també hi ha una altra ferida: el mateix arbre està encerclat, quasi empresonat, per un projecte urbanístic d’estètica franquista, que el separa de l’horitzó que abans compartia amb Can Verdaguer, edifici renaixentista del segle XVI, testimoni del temps en què nasqué també la Deessa Follia. Avui ja no es veuen, però Can Verdaguer connecta simbòlicament dos dels set passatges, i amb ell la memòria del meu avi, que va arribar a Barcelona des de Còrdova l’any 1958, i va viure just al barri del costat: la Guineueta. Amb aquest ritual també li ofereixo la possibilitat de sanar la seva pròpia cicatriu migratòria, com un gest d’agraïment arrelat en la terra que l’acollí.

La construcció es desplega en tres jornades d’apropament progressiu, amb gestos simbòlics (origami, sal, música, paraula), i culmina amb una ofrena de contacte i de veu, on li recito un poema i li presento l’arpa. Però el projecte no s’acaba aquí en el marc del repte: no hi haurà temps per mostrar la performance completa, que només es produirà si els veïns em donen permís i requereix d’una preparació específica. El projecte queda obert a la incògnita de com serà rebuda, per part de la comunitat veïnal, l’aparició d’un estult que confessa el seu amor per l’arbre del passatge.

L’amor cortès tradicional acabava en el dolor de la distància —el famós Ailàs—, no obstant això, des d’una ètica de l’amor lliure i transitable, estic disposat a redireccionar aquest amor fitofílic cap a un altre arbre estimat, si cal: un altre pebrer a la plaça de Sóller, on ja hi ha una instal·lació prèvia meva dins del projecte site-specific del Repte 3 titulat call*llac. Així, la meva construcció no és una peça tancada, sinó una xarxa de vincles efímers carregats de presència, que es pot desplaçar, com l’afecte, i créixer on sigui acollida.

Construir, aquí, és estimar amb ritme, amb matèria i amb música. És donar-se a l’espai sense voler-lo posseir.